El bon doctor de Neil Simon

Escollir una obra per representar a final de curs no és fàcil. Amb els de 4t d’ESO teníem un parell de coses clares: no havia de ser avorrida, ni massa llarga. Dos criteris sensats, als quals jo afegia que tothom hi havia de participar, d’alguna manera o altra. Des de l’inici havia pensat en Txékhov, per aquella ironia que sempre arrossega una lliçó d’humanitat. Concretament, volia fer les peces còmiques breus, poc conegudes. Però aquestes peces, traduïdes per Joan Oliver, eren, tot i així, massa llargues, i hi intervenien pocs personatges. Llavors va començar una cursa contra-rellotge per buscar una obra que complís els criteris que ens havíem marcat. Shakespeare? Molière? Pirandello? Thornton Wilder? Woody Allen? Karl Valentin? Plaute? Oscar Wilde? Frank Wedekind? Ens anàvem apropant a la data que m’havia marcat com a límit per escollir l’obra. Els de 4t marxarien de viatge de final de curs i no sabrien encara què faríem. Ells aguantaven estoicament, i jo m’anava desesperant en veure que no trobava exactament allò que volia.

Una trucada d’emergència a la Rosa Vila ho va solucionar tot, al darrer segon: “Hi ha una obra esplèndida d’un dramaturg nord-americà, Neil Simon, que s’inspira en peces breus de Txékhov. Es titula El bon doctor. És un homenatge a Txékhov. Jo la vaig fer com a taller de final de carrera, i després vam fer temporada al teatre Regina i gira per Catalunya. La tinc a l’ordinador, en un Word.”

Aquell mateix vespre, la Rosa m’enviava l’obra, jo la llegia i… ja teníem obra! Ironies de la vida: Txékhov tornava a aparèixer, amb un gir inesperat, al final del camí. Havia de ser ell! Txékhov, de la mà d’un escriptor nord-americà, en format de petites càpsules. Sorprenent. Però tot anava encaixant.

De seguida vam repartir els papers, vam llegir l’obra i vam començar els assajos. La Rosa ens va ajudar a aprendre a llegir teatre, a interpretar les paraules a través de la pell. Lliçó d’humilitat per a un profe de llengua i de literatura que pensava que la paraula ho era tot. Només n’era l’espina. Perquè la paraula s’ha d’encarnar. Això és el teatre.

Després vam escollir els decorats i el vestuari. Es va optar per una escenografia elegant, un fons negre amb petits marcs daurats, representatius de les escenes breus, dels «quadres» que formaven l’obra.

Malgrat que a l’obra intervenien molts personatges, alguns alumnes no van tenir gaire paper. Però d’ells ha depès molta feina invisible, desagraïda, però crucial.

Cadascú s’endurà un record diferent d’aquesta experiència, però l’èxit el podem calcular per l’alegria un cop acabada l’obra, aquella alegria que surt dels ulls i que no enganya. I que veus també en la cara dels altres. La transmissió d’una felicitat compartida. Tot queda capgirat per un moment, que s’allarga durant uns quants dies, que dura i durarà potser en la memòria de cadascú.

Gràcies a tots els alumnes de 4t d’ESO per fer-ho possible, i a totes les persones que, en un moment o altre, ens heu ajudat.

Martí March

DSCN7293 (1)

Anuncis

Els comentaris estan tancats.